Cada dia és diumenge

Ho has de sentir. Ho has de viure. Quan domines la partitura, ja ho portes a dins. És com ser músic, diu la Rosa, quan recorda el seu passat tèxtil abans del Racó del Navegant. Fa anys tocava les cordes d’una guitarra i ara afina la dolça melodia d’un violí, però la partitura és molt semblant.

Les pautes i aptituds necessàries per dirigir una empresa tenen denominadors comuns. Aquesta analogia entre el món tèxtil, la música i la cuina, disciplines que comparteixen un component creatiu, ressegueix una trajectòria de dècades. Un camí que, un bon dia de fa 25 anys, va veure néixer el Racó del Navegant. La vocació de la família ja era una realitat.

Sobre l’essència creativa que uneix el tèxtil i la cuina ens en parlarà un altre dia la Mònica, una dissenyadora de primera que va canviar els dibuixos de camises i faldilles pels que feia dels primers plats que s’imaginava servir al Racó del Navegant. Però això ja són figues d’un altre paner.

Sigui com sigui, la Rosa i la Mònica són artesanes de la cuina. Amb les seves mans, i de manera totalment autodidacta, han convertit aquest restaurant en una referència gastronòmica. És una passió que sempre havia format part del dia a dia de la família (la Rosa té 450 llibres de gastronomia a casa), i segurament no s’entendria on som ara sense aquesta relació d’amor amb la cuina.

Una estima que forma part de l’ànima del Racó del Navegant. “Aquí cada dia és diumenge”, diu la Rosa per portar la contrària a la dita popular. I així és. Avui, per exemple, tenim dues celebracions. “Hem de fer el menjar molt bo i servir-los molt bé.” L’equilibri just entre un tracte familiar però professional. Un punt de cocció que només pots trobar si cada dia vius aquesta vocació.